Homenatge a Joan Perucho, més fantasmes que assistents

Ahir a la tarda va tenir lloc a la Biblioteca Sagrada Família de Barcelona un petit homenatge a l’escriptor Joan Perucho, en ocasió dels deu anys de la seva mort. Malauradament, la concurrència va ser poca i l’ambient força familiar. Potser fou la manca de promoció, potser la presentació a la mateixa hora de ‘Shakespeare y la ballena blanca’ de Jon Bilbao va despistar els amants de les lletres, o potser és que, com es va comentar durant l’homenatge, tots els escriptors estan destinats a l’oblit. Sigui com sigui, l’acte va ser interessant i divertit, i cal deixar-ne constància.

Va moderar Carlos Gámez Pérez, i hi van parlar Marina Espasa, Javier Calvo i Josep M. Argemí.

Imatge

Joan Perucho escolta Javier Calvo recitar els seus textos

Marina Espasa va destacar les qualitats poètiques de la prosa de Perucho i, per demostrar-ho, va llegir tot de deliciosos finals de capítol de les seves novel·les. Javier Calvo va recitar ‘Aparicions i fantasmes’, i va explicar que per a ell el concepte central de l’obra de Perucho és el de ‘fantasmagoria’, és a dir, l’interès de l’autor per les manifestacions del passat en el present. Per la seva part, Josep Maria Argemí va fer una apassionada dissertació de l’obra peruchiana, i va explicar una visita a la casa de l’autor.

Cal destacar la presència entre el públic de diversos editors, del crític Julià Guillamon, que va referir algunes anècdotes, i de la vídua de Joan Perucho, que anava donant la seva conformitat a tot el que es deia sobre el seu marit (tot i que no recordava la visita de Josep M. Argemí, per més que aquest digués que ella li havia obert la porta de casa).

Entre els escassos assistents també hi havia la pintora Amèlia Riera, que va explicar que una nit, dormint al casalot d’Albinyana, va sentir uns passos misteriosos i es va veure obligada a posar una cadira a la porta, tot i saber que si era un fantasma la cadira no podria res. Posteriorment, es va aclarir que en aquella casa hi havia tingut lloc una mort violenta al segle XIX, cosa que ho explicava tot.

En definitiva, l’acte fou un modest però digne homenatge a un autor que cal reivindicar. Llàstima, però, que a la sala hi haguessin més fantasmes que públic.

Anuncis

4 comentaris

  1. Quin greu! M’hauria agradat sentir la Marina Espasa llegint els finals de capítol. En Perucho n’és un mestre, en acabaments que et deixen un regust torbador. Un mestre.

  2. Sí, els finals de capítol d’en Perucho són una meravella, i sempre d’una gran bellesa. Com les petites descripcions que fa a vegades de les realitats paral·leles que tenen lloc en un mateix instant, que també són poesia pura.

  3. A “Licantropia” hi vaig ficar una frase inequívocament perutxiana, de final de capítol (p.207): «Enllà de la línia d’ombra s’endevinava un tremolor, una vibració, la presència d’algun ésser alertat per l’enrenou. La pluja havia cessat i només quedava el sospir del brancatge mogut pel garbí.» N’hi ha més, suposo, però aquesta va ser conscientment escrita per l’influx del «Roses, diables i somriures» que havia llegit l’any 79.

  4. Una frase fantàstica i tel·lúrica. No hi ha dubte que estàs imbuït de l’esperit de Perucho, en el bon sentit de la paraula.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: