Breu conversa amb Marc Tul·li Ciceró

Li agraïm que ens concedeixi aquesta entrevista d’ultratomba. Comencem pels seus orígens. Vostè no provenia d’una família aristocràtica, ni tenia avantpassats il·lustres… Era el que se’n deia un homo novus. Tot i així, va arribar al Senat romà i va rebre el títol de pater patriae. Existia l’ascensor social a l’antiga Roma?

Efectivament, la meva família, tot i no ser pobra, no formava part de l’aristocràcia romana. Es podria dir que la meva família gaudia de certa posició benestant, ja que pertanyíem a la classe eqüestre. És per això que vaig tenir accés a una bona educació i vaig poder fer carrera a Roma, fins arribar a formar part del Senat de la República romana, l’honor més gran que un home pot assolir en aquesta vida.

Si em pregunta si a Roma hi havia ascensor social, li diré que el meu cas n’és un clar exemple. Però suposo que vostè, des del seu pensament del segle XXI, deu pensar que una societat aristocràtica i esclavista no és compatible amb la igualtat d’oportunitats. Jo vaig treballar tota la vida per casar els interessos de totes les classes socials i evitar el predomini d’una sobre les altres. Possiblement, el sistema no era perfecte, però era el millor que havia existit mai. Crec fermament que els valors republicans de l’antiga Roma són els universals sobre els que caldria bastir qualsevol societat humana. Jo vaig ser un defensor d’un ordre dins el qual totes les persones poguessin dur una vida digna, sota el paraigua de la llibertat.

La seva fama i el seu prestigi provenen dels discursos que va pronunciar en els diversos processos judicials en què intervingué, el més famós dels quals és el judici contra Verres. També ha passat a la història per desemmascarar la conspiració de Catilina i pels discursos encesos que va pronunciar contra ell. Va fer servir aquests casos per promocionar-se, o el movia només la seva voluntat de servei a la República? No creu que la judicialització de la política romana responia a una lluita d’interessos personals?

No negaré que la vanitat és una força poderosa, però les fites personals estan mancades de grandesa si no estan al servei d’ideals immortals. Com a advocat, jo sempre vaig esforçar-me al màxim per guanyar els casos en què vaig prendre part, però ni una sola vegada vaig defensar una causa que s’allunyés de les meves conviccions. No hagués fet mai res contrari als valors en els quals crec, encara que m’hagués reportat tota la glòria del món. Sempre vaig tenir clar que la vida dels homes és efímera i que l’únic que perviu són les idees. Si em permet la paradoxa temporal, com va dir José Martí, “tota la glòria del món cap en un gra de blat de moro”. Jo vaig consagrar la meva vida a la defensa dels antics valors republicans: és d’això que n’estic orgullós. Les riqueses materials sempre van ser accessòries per a mi. Per altra banda, té raó quan diu que la meva època va estar marcada per les lluites personals. La política sempre ho ha estat una mica, això. Però, precisament, el que movia la meva acció era la protecció del vell esperit del poble romà, basat en la consciència que el grup està per sobre dels individus. Modestament, crec que vaig ser un dels últims representants del vell populus romanus, de l’esperit original que va dur la República a aconseguir els seus màxims triomfs. Amb Octavi, em nego a anomenar-lo August, la democràcia va esdevenir afany de poder, avarícia i supèrbia.

Sovint s’ha dit que vostè fou una home d’esperit, més que d’acció, però sempre va participar activament en la vida política del seu temps. Finalment, quan les circumstàncies l’obligaren a retirar-se de la vida pública, tingué temps per dedicar-se a la creació literària. Paradoxalment, es podria dir que les seves obres ens han arribat gràcies al fet que Cèsar, el seu enemic, es va imposar a Pompeu, de qui vostè era partidari.

Tot i que crec en el poder de la voluntat, és cert que no podem controlar totes les circumstàncies que ens envolten, i de vegades només ens queda d’acceptar el que el destí ens ofereix. El triomf de Cèsar em va obligar a dedicar-me a la res privata i he de dir que va ser una de les èpoques més plaents de la meva vida. Vaig poder reflexionar i lliurar-me al goig de l’escriptura. Vaig escriure De oratore i De senectute i vaig gaudir intercanviant epístoles amb els meus amics. Un esdeveniment que jo no havia escollit, la mort de la meva filla, em va portar a escriure les Consolationes, que sé que varen ajudar molta gent a superar la pèrdua d’éssers estimats. Els camins del Senyor són inescrutables, com diuen els membres de la secta jueva que va occir els antics déus.

I, quan gaudia tranquil·lament dels plaers de la república invisible de les idees, la política va tornar a trucar a la seva porta…

Així és. Tot i que jo era un ferm opositor a Cèsar, havíem arribat a una situació d’equilibri. Jo no em ficava en política i ell respectava la meva vida. Jo ja no tenia interès en la res publica, el meu temps havia passat i, com vostè diu, em dedicava a la introspecció. Llavors, un migdia del mes de març, ho recordo com si fos ahir, un missatger va irrompre a casa meva per comunicar-me que havien mort Cèsar al fòrum de Roma. Immediatament, vaig veure que encara quedava una darrera oportunitat per a la República i, com sempre havia fet, vaig avantposar l’interès comú al meu gaudi personal. Tot i que sempre he detestat el vessament de sang, l’assassinat de Cèsar s’havia fet en nom d’un bé superior, la llibertat, i vaig prendre partit a favor dels conjurats.

Els historiadors posteriors han denunciat la meva manca de decisió a l’hora de prendre les regnes de la República; diuen que jo era l’únic que la podia haver salvat i que no vaig saber fer de mitjancer entre les diferents faccions. La veritat és que, després de l’esperança inicial, tot d’una vaig entendre que els vells costums ja havien mort i que ja no existia el poble que jo volia defensar. Vaig pensar que seria més útil escriure De officiis, per advertir les generacions futures sobre els perills de la concentració del poder en mans d’una sola persona. Això sí, al final no me’n vaig poder estar i vaig tornar al Senat per pronunciar les famoses Filípiques contra Marc Antoni, i protestar una darrera vegada contra els abusos del poder. Això em va costar la vida.

Quan el van venir a matar, no va fugir.

Com ja li he dit, era conscient que el meu temps havia passat i, tot i que la facció republicana encapçalada per Brutus i Cató encara no havia estat derrotada, jo era pessimista pel que fa al futur de Roma. Per altra banda, com vaig dir als meus botxins “Non ignoravi me mortalem genuisse”. Si no es pot viure en llibertat, és millor deixar-se morir.

Gràcies per concedir-nos el seu temps.

Ha estat un plaer.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: