Translatio studii et imperii

La translatio studii et imperii és un concepte fonamental per entendre el món medieval europeu i, en la mesura que en som hereus, certs fets de substrat que encara configuren el pensament occidental. La idea de translatio expressa la convicció en el traspàs de poder i coneixements entre civilitzacions.

A l’edat mitjana, la translatio serví com a base ideològica per legitimar el poder de nombrosos regnes europeus, que es proclamaven hereus del llegat grecoromà i es consideraven partícips d’un corrent històric d’excel·lència, que els atorgava una suposada superioritat cultural. Alhora, suposà l’assumpció per part de l’Europa germànica de la tradició cultural de l’Europa mediterrània, fet que comportà, per primera vegada, l’aparició d’un sistema cultural compartit per tot el continent europeu.

La ‘translatio imperii

La idea de successió d’un regne per un altre (d’un poder per un altre) té el fonament en diversos passatges de la Bíblia (Eclesiastés Jesús ben Sira, X, 8), on es diu que el poder es trasllada d’unes nacions a unes altres a causa de les injustícies i greuges que cometen. Aquest principi donà lloc, durant la baixa edat mitjana, a la concepció que el poder passa d’est a oest, en una mena de cursa de relleus que segueix un sentit històric determinat. A partir de la concepció lineal del temps, que el cristianisme havia pres del món grecoromà i hebreu (d’altres cultures, com els antics egipcis, creien que el temps era cíclic), la translatio s’interpretà convenientment per tal de justificar teològicament les estructures de poder vigents.

D’aquesta manera, es consolidà la creença que la història avançava en una direcció i amb una finalitat concretes, és a dir, cap a les realitats existents a l’Europa medieval. Així, els reis anglonarmands es consideraren descendents d’Enees (el llegendari fundador de Roma segons l’Eneida de Virgili), i els reis del Sacre Imperi Romanogermànic es presentaren com a hereus d’August i com a legítims continuadors de l’Imperi Romà.

La ‘translatio studii

Amb el concurs de comentaristes i intel·lectuals, la translatio imperii s’amplià amb el concepte de translatio studii, mitjançant el qual la idea del traspàs de poder es féu extensiva a la idea de transferència de coneixements, i l’Europa medieval es veié com la receptora d’un corrent de saviesa que provenia de la profunditat dels temps: Babilònia, Grècia, Roma, França, Anglaterra…

Els autors medievals, com queda ben palès en els pròlegs de nombrosos textos literaris, també s’imaginaven a si mateixos com a participants i protagonistes de la translatio: no presumien de l’originalitat de la seva obra, sinó del fet que era hereva d’aquest corrent temporal. Així, les obres literàries medievals s’inspiren en textos clàssics o en fets del passat, que es readapten per servir les necessitats del moment. Si els antics cercaven la inspiració en les muses, els autors medievals la busquen en els clàssics.

Aquest sentit de continuïtat històrica, queda formulat paradigmàticament en el famós pròleg del Cligés (1176), de Chrétien de Troyes:

Pels llibres que tenim coneixem els fets dels antics i del món que fou antany. Els nostres llibres ens han ensenyat que per primera vegada s’honrà la cavalleria a Grècia i també el clericat. Va passar després la cavalleria a Roma i també la millor clerecia, que ara ha arribat a França. Vulgui Déu que es conservin i siguin estimades i que mai surti de França la glòria que aquí es va detenir.

L’eurocentrisme

La translatio studii et imperii, va donar lloc durant el Renaixement al convenciment en la superioritat europea respecte les altres cultures, concebiment que es va consolidar durant l’època dels descobriments. Amb l’aparició del capitalisme i la Revolució Industrial, quan la supremacia militar i econòmica del món occidental arribà al seu apogeu, aquesta concepció esdevingué un nou imperialisme de caire eurocentrista. Es considerava que Europa era hereva d’un corrent històric d’excel·lència, que la destacava i la singularitzava per damunt de les altres cultures i que, per tant, l’autoritzava a intervenir a la resta del món des d’una posició de privilegi.

L’alteritat

Aquesta concepció del món i de la història ha arribat als nostres dies, però a partir del segle xx han sorgit tímids intents d’autocrítica, sobretot des de les diferents disciplines humanístiques, que han intentat una anàlisi de l’experiència humana en la seva totalitat. Amb l’aparició d’un nou món multipolar, que actualment qüestiona l’hegemonia nord-americana (darrera translatio d’est a oest?), sorgeix la necessitat d’aprofundir en el principi d’alteritat, i de superar el biaix cognitiu que ha condicionat la percepció del món des del punt de vista occidental al llarg dels segles.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: